Carla Tarnawski: Recordeu el primer día que vàrem sentir a parlar del Magis? Les primeres reunions: primer en petits commites i més tard aquella tan masiva amb els powerpoints. No estic segura que tots sàpiguessim de que es tractava ben bé, però entre reunió i reunió i e-mails, molts e-mails, vàrem ser 50 els atrevits.

Gran part dels detalls finals (l’assignació d’experiència…) va ser durant Juliol, en plenes vacances. Així que no va ser fins que  vàrem començar a fer la maleta la nit anterior que vàrem caure en el compte del que passava, i la veritat al menys jo, en aquells moments hagués preferit quedar-me a casa, continuar amb els plans estiuencs de platja, sortides, viatjes i amics de sempre. Em feia mandra i encara no sabia qué ens trobariem exactament.

Ja no parlem de la JMJ de Madrid. Com la majoria d’esdeveniments desapareixen ràpidament dels titulars. Malgrat que va ser font de debat i dures crítiques. No tornem a sentir les veus contràries que s’alarmaven de l’elevat cos econòmic que suposava pel nostre país, oblidant que altres tantes activitats que generen una inversió similar o major amb altres objectius potser no tant lloables. Personalment, destacaria també l’austeritat que van poder experimentar els participants, als allotjaments, als àpats, etc.

Amb aquest vídeo, que és el primer capítol d'una sèrie de "Sketches", ens volem afegir, amb sentit de l'humor, a les celebracions amb motiu de la vinguda del Papa per al JMJ a Madrid. Al setembre podreu veure el segon capítol. Disfruteu-lo

TSKV.cat

Avui en dia poca gent està disposada a renunciar a res. Època de somnis en què se’ns fa creure que tot està al nostre abast, no ens atrevim a tancar cap porta de la nostra vida per por a perdre oportunitats. Voldríem viure quatre vides alhora: la de l’estudiant modèlic, la del futbolista famós, la del personatge mediàtic, la de l’altermundista compromès,… i al no renunciar a cap d’elles no n’acabem vivint cap ni una.
I això d’alguna manera està fent que la societat tal qual la coneixem sentim que s’enfonsi. Perquè els ciments del nostre teixit social, de les entitats que donen vida als barris, dels partits polítics, de les ONG’s,… estan fonamentats en persones concretes que han renunciat a tota la resta i han decidit dedicar la seva vida a una sola cosa.