Trobar-se amb un acte cultural que parli de Jesús en una societat saturada de pseudomisticismes orientals és un fet que no s'ha de perdre de cap manera. Per això us recomano anar a veure el musical "Jesucristo Superstar" al teatre Apolo de Barcelona. Gaudireu d'un espectacle ben travat, tant pels cantants com per la música, la coreografia o l’escenografia. Però una altra cosa és la cristologia (la idea de Jesús) que destil·la... Deixeu-m’ho analitzar aquí.

D'entrada costa entendre el per què de l'angoixa de Judes o el missatge de Jesús. El musical ens planta des de l'inici en la Passió sense haver acompanyat Jesús per Galilea, sense un "background" històric que la cultura actual no pot donar per suposada. Cal recordar que els evangelis es van escriure amb aquesta mateixa finalitat, poder seguir i entendre el misteri de la Passió.

Per altra banda l’adjectivació "superstar" de Jesús no em motiva gaire. Es presenta un Jesús miraculós que, ja en l'inici de l'obra, reviu una noia morta en una mena de manifestació "anti-sistema", obviant el que constantment apareix a l'evangeli de Marc conegut com el secret messiànic: Jesús mana als qui guareix que no ho expliquin a ningú. Tot plegat fa que els personatges projectin les seves pors i esperances, com sovint fem nosaltres, sobre Jesús i, quan aquest els frustra, l’abandonen o el castiguen. Si la nostra fe es basa en un Jesucristo-superstar només tenim una sortida, el lema de la samarreta que el cantant dels Guns'n'Roses portava als seus concerts: Kill your idols.

Un musical que dóna força per pensar... Quina imatge de Jesús tenim o volem transmetre avui?