Imagina’t d’aquí deu anys. Tu mateix o tu mateixa, d’aquí deu anys. Imagina’t que et trobes en una situació que anomenaríem de felicitat. Sí, feliç, serenament feliç. En aquell instant i en aquell lloc d’aquí deu anys t’aturaràs un moment per pensar-hi, miraràs al teu voltant i diràs: sí, era això el que he estat buscant tot aquest temps. I quan estiguis d’aquesta manera, imaginant-te així, mira qui hi ha al teu costat, descobreix on vius, la teva manera de vestir, el que menges, el que llegeixes... Tot això et fa ser i estar serenament feliç. Ràpid! agafa paper i boli i pren nota perquè aquestes són les coordenades del mapa del teu tresor.

Tenint el mapa, cercaràs la manera d’aproximar-t’hi, cercaràs qui t’ajudi, cercaràs el que necessites. En joc està aconseguir el teu tresor.  I,sí, et posaràs en camí.
O potser no. Potser consideraràs que ja t’estan bé els minúsculs tresors que et proporciona l’atzar, les monedes que et trobes de tant en tant. Que posar rumb al teu somni és una despesa massa costosa i que, ara per ara, no és temps per hipotecar el futur en apostes agosarades.

I tanmateix, qui no arrisca no pisca. I tu vols piscar. Quin debat!

¿No seria possible pagar a mensualitats una assegurança de vida que garantís la salut emocional en cas d’equivocar-se? ¿No s’ha inventat encara una garantia de per vida que arreglés els desperfectes més íntims de les opcions errònies?

Si això s’arribés a inventar deixaríem de ser aventurers existencials i s’acabaria l’historia del tresor. Deixaríem de ser persones i s’esvairien els moments de felicitat. Cal arriscar per piscar.

I per a que l’encontre amb el teu futur no sigui una cita a cegues, un consell: el més important no és saber què seràs d’aquí uns anys, sinó amb qui voldràs estar aleshores.