PENSAR
Davant la pregunta per què estudiar? Ràpidament i complexivament a la vegada em responc: per pensar. Algú que pot llegir aquest escrit pot dir-se, què fàcil és dir-ho o, un altre pot afirmar això és el que m’han dit tota la vida els meus professors i família. En realitat, estudiar per pensar és bastant complexe de viure-ho però, sense dubte, penso que pensar és l’única de les maneres per viure profundament el món d’avui incloent-se un mateix. I aquí entrem en degotalls gens superficials. Potser algú vol viure recordant vells temps passats on tot semblava meravellós i millor. En aquest sentit, només portar a la memòria la història de la dona de Lot (Gn 19, 23-26), transformada en estàtua de sal per mirar massa enrere en la insatisfacció de veure ni el present ni el futur.
Pensar, què difícil verb per fer-lo realitat a la nostra realitat. I benaurat el subjecte qui faci aquesta honesta acció de pensar. El més bell mode de viure avui en aquesta societat postmoderna. Descartes, ja fa algun temps, cridà al món el seu cogito ergo sum, penso doncs existeixo. Quina veritat! El pensar i l’existir viuen inseparables. Per què divorciar-los?
Estudiar ajuda a entrar a un nivell profund per preguntar-nos i, per tant, per pensar. La Medecina, el Magisteri, la Ingenyeria, el Dret és la condició de possibilitat per pensar-nos metges, pensar-nos mestres, pensar-nos ingenyers, pensar-nos advocats,etc...
Mary Oliver, una poetessa extraordinària escriu en la seva última estrofa de The Summer Day:
Tell me, what else should I have done?
Doesn’t everything die at last, and too soon?
Tell me, what is it you plan to do
with your one wild and precious life?
Estudiar és més que in-formar-se, molt més que “fer” crèdits i crèdits o ETC’s. El nom tant se val. Sigui quin sigui l’estudi (més tècnic, més científic, més filològic o humanístic-social) és la possible espurna de la formació, d’anar descobrint la veritable crida a ser en la vida de cadascú. Exacte, és formar-se com aquell jove Wilhelm Meister de l’obra de Goethe que va aprenent i es va descobrint alhora quina és la seva vocació. I aquí, la poetessa Mary Oliver fa diana amb les seves brillants paraules què fer amb la salvatge i preciosa vida. En altres paraules, Heidegger en el seu llibre Das Gelassenheit (1955) ens explica com hi ha dos tipus de pensament. El pensament calculatiu i el pensament meditatiu. El primer és l’estratega que amb més o menys dubtes fa les coses, utilitza els mitjans necessaris per aconseguir la seva finalitat. No està gens malament. Hom pot escollir la carrera més brillant o menys prestigiosa, fer tots els anys d’estudi, fer experiències de voluntariat, anar al tercer món per “satisfer” el seu propi curriculum vitae.
El pensament meditatiu va molt més enllà. Sí. El pensament meditatiu cerca la profunditat de la vida, de les circumstàncies i del jo. El comparo amb la pluja suau que va caient lentament al terra traspassant-lo invisiblement però deixant la seva flaire de terra humida i mullada. Potser és perquè mentre escric des de Roma la tarda deixa caure el seu plugim de tardor. Estem cridats a viure en el pensament meditatiu. A no deixar espais ni temps que puguim ser viscuts i reviscuts. A sentir i sentir-nos què succeix en el nostre cor, en tot en el nostre pensament i la nostra acció. I això implica també en els nostres estudis i la nostra formació.
El somni de Déu és fer de cadascú de nosaltres homes i dones de pensament meditatiu on res no és casual on res és res perquè de ben segur quan ens “descalcem” de les nostres estratègies aleshores emergeix el temps i l’espai on podem trobar-nos rostre a rostre amb Déu malgrat faci trontollar opcions que creiem meravelloses però que no arrelen en el profund del nostre cor on hi ha el més bell tresor: la guspira de la felicitat ja aquí a la terra per poder transmetre-la al nostre voltant. Només aleshores podrem dir que hem “aprovat cum laude”. I just després tindrà lloc la gran festa de viure i viure’s plenament.
|
