Quan algú amb esforçat voluntarisme i amb bona intenció diu, de bones a primeres, allò de què aquesta crisi pot ser positiva i ens pot fer més bons i més savis, convé que ens l’escoltem amb certa reserva. Hi ha moltes probabilitats que qui això afirma, ni que sigui des de la bona fe i les ganes d’infondre optimisme, tingui garantits uns mínims vitals que el fan dormir calent i tip. Per tant, comencem dient que aquesta crisi és injusta, absurda i fruit d’un engany que ha durat massa temps. I el pitjor de tot en són les conseqüències: famílies senceres a l’atur, fills que han de deixar precipitadament els estudis per donar un cop de mà, depressió davant un túnel del qual no se’n veu sortida, violència, tristesa ... Són cicatrius que costarà sanar, i algunes romandran per sempre com aquelles trajectòries vitals que per debilitat psicològica o manca de suport familiar, es trenquen i costa molt recuperar. Tot això no es pot passar per alt, amb una mena d’optimisme buit i frívol.

 

Tanmateix, sí que pot ser que la crisi, sobretot als que no ho hem perdut tot, ens faci reaccionar sobre moltes coses. Però tampoc això resulta evident. Calen al meu entendre dues coses perquè això sigui així. Practicar l’examen de la pròpia vida. És a dir, una mirada sobre com he viscut i sobre com visc; sobre la meva relació amb els diners i amb el treball; sobre el meu grau de compassió i d’obertura a la realitat que m’envolta; sobre la qualitat del meu oci i de les meves relacions. Aquesta lucidesa no s’improvisa, necessita de temps, de contrast, de silenci, de pregària i de meditació. Però tampoc n’hi ha prou amb això, si després no és té memòria. L’examen ha de servir per aprendre del present i d’allò que estic vivint, i ha de servir pels temps dolents i pels bons. L’evangeli no és per temps de vaques grasses o de vaques magres, sinó que és per tot temps. Els valors que en ell hi ha, les crides al seguiment són per tota la vida. Cal memòria, i cal refrescar la memòria.

 

Potser la crisi acabarà fent-nos més bons i més savis, però només si som nosaltres els que hi posem els mitjans.